Judit / Retrat #163

IMG_1332

“El Liceu és el meu espai màgic de Barcelona. Aquí dins somio desperta i és on afloren tots els meus sentiments, mitjançant l’art. Cada cop que entro a veure un espectacle sento emoció per saber què em produirà aquella producció. Les butaques de color granat m’han vist plorar, esclatar d’eufòria i, fins i tot, enrabiar-me. M’hagi agradat o no, sempre que surto del Liceu, em sento transportada. És una sensació realment extraordinària. La força de la cultura.”

Noemí / Retrat #162

IMG_1412

“El Mercat de la Concepció, el passatge Pla i els carrers de la Dreta de l’Eixample sempre seran especials per a mi. Quan vaig deixar Terrassa per venir a viure a Barcelona, em semblava impossible poder trobar el caliu d’un barri enmig de la gran ciutat i aquí, no només ho vaig aconseguir, sinó que me’n vaig emportar grans i bons amics. El “bon dia” del quiosquer de la cantonada, el peixater del Mercat amb les seves gambes de Palamós -vermelles i fresques-, les flors del Navarro -24h disponibles per arrencar un somriure-, la gentilesa de la mestressa de la casa Reus, la cita habitual de cada vespre amb els amics de la Bala… Podria posar molts exemples. Encara que pugui semblar mentida, en aquest barri vaig aconseguir tenir les mateixes sensacions que sento cada vegada que vaig a Guimerà, el meu poble d’estiueig que, si em permeteu, us recomano visitar si voleu veure una vila medieval amb molt d’encant (i també caliu), que es troba en el top 10 dels pobles més bonics de Lleida (i no ho dic només jo, també ho diu un estudi!). Allò de sortir al carrer i trobar-te els botiguers, que et reconeixen i sempre tenen alguna paraula amable per tu, petar la xerrada amb algun veí o veïna mentre vas a comprar el pa, conversar amb l’avi que passeja el gos i llegeix el diari o passar a comprar dues taronges i acabar sortint amb cinc coses més. Fins i tot quan penso en aquest al barri, tinc aquella malenconia que ens envaeix a tots els que hem tingut records d’infantesa en un poble d’estiueig… Qui ho sap, potser algun dia hi torno, el que sí que puc dir del cert és que, encara que no us ho pugueu creure, a Barcelona també podreu trobar l’escalfor de barri, aquella que ens acompanya i ens fa començar i acabar el dia d’una altra manera”.

Andrea / Retrat #161

IMG_1058

“Fa 12 anys que vaig trepitjar per primera vegada aquesta plaça. Havia començat la universitat aquell any i per una noia de poble com jo, viure a la capital era estar al punt neuràlgic de tots els esdeveniments revolucionaris importants. Un dia estava anant a la universitat quan una amiga em va trucar per dir-me que hi havia una manifestació a la plaça Revolució. Sense dubtar-ho vaig dir que sí i quan vaig ser-hi, vaig deixar-me engolir per tota aquella munió de gent que es rebel·lava. Des d’aquell moment vaig saber que algun dia hi acabaria vivint… i ja hi porto 7 anys! Més tard van haver-hi més manifestacions: la del NO a les guerres del Kurdistan, la dels Indignats, del 15M, del dret a decidir, del banc Expropiat, el dels Refugiats, del NO al masclisme, del SÍ al feminisme… Ningú pot dubtar que tots aquests moviments i moments revolucionaris han fet d’aquesta plaça, la plaça més representativa de les revolucions socials de la història contemporània de Catalunya i el focus principal de contestació a un sistema completament antidemocràtic i heteropatriarcal.”

Jordi / Retrat #160

IMG_0737

“Sóc nascut a Oliana (Alt Urgell) i he viscut dos anys a la Seu d’Urgell, a Barcelona i des de fa uns anys a Argentona on vaig crear Voliana Edicions. El lloc que escolliria de Barcelona, -on hi he viscut 35 anys- podria ser la Universitat, concretament el pati de la Facultat de Filologia però com que m’agrada portar la contrària fins i tot amb mi mateix trio el barri de Sants, i la foto a les Cotxeres. No hi he viscut mai però de fet va ser el barri que em va acollir quan amb 18 anys vaig començar la meva militància independentista i cultural ja que vivia en una punta de Les Corts, al barri de Sant Ramon Nonat, tocant a Collblanc i a Sants, però el lloc on anava a reunir-me amb la gent, on per primera vegada vaig escoltar en directe Al Tall, on vaig començar a festejar, a comprar-me roba, discos de la Nova Cançó, a anar a actes culturals, presentacions de llibres… va ser Sants. I els llocs on he viscut a Barcelona sempre han estat a tocar del barri de Sants potser per això estic una mica tocat de Sants.”

Noe / Retrat #159

IMG_0679-2

“Has tingut mai la sensació que quan fas un camí, de vegades, no hi ha retorn? D’aquest camí ja en fa 10 anys, però crec que no hi va haver retorn. Recordo el primer dia d’entrar a treballar a la presó, i recordo com em bategaba el cor durant tot el recorregut, des de la sortida del metro fins l’arribada a la porta principal. Un edifici vell, al bell mig de Barcelona, allí, com deixat expressament. Entre dues realitats. La realitat que volem veure i viure i la realitat que no volem ni veure ni viure. I allí estaven elles, vivint sense llibertat, i allí estava jo, ofegada de sentir-me tancada, de saber-me part d’aquesta societat que no té ni idea de com hem de fer les coses, però que hem decidit fer-les així. I així, cada dia, em vaig anar trobant cara a cara amb la dona més bàsica i addictiva, la més salvatge, la més manipuladora, la més mentidera, la supervivent, la lluitadora però a la vegada també a la dona més humana i més real d’aquesta societat. Quan hi entres, ja no hi ha camí de retorn d’allí on venies, perquè la teva realitat ja ha canviat completament.
Per això he escollit la presó de dones de Barcelona, més coneguda com Wad-Ras. Canvi de realitat. Camí de canvi. La dona en estat pur.”

Pepi / Retrat #158

IMG_0597

“Confieso: nunca viví en el barrio de la Barceloneta. Pero está en mis quereres. Como este terreno ganado al mar por acumulación de arenas y aluviones alrededor de la isla de Maians, mi memoria acumula los motivos de mi predilección.
Uno. Calle Maquinista, un viejo arco de estética industrial recuerda que aquí estuvo la Maquinista Terrestre Marítima, gran fábrica nacional de trenes y barcos, en la que trabajó mi padre. En los 60, su militancia sindical casi lo deja sin empleo. Al final se calmaron las aguas y se quedó en la empresa 40 años.
Más: yo en su playa, en Las Golondrinas, cogiendo mejillones, con mi madre comprando sardineta. Venía alguien del pueblo y se le llevaba ipso facto a comer a un chiringuito. En Can Manel La Puda celebramos el banquete de mi primera comunión, todo un evento familiar.
Otros: Barcelona vivió muchos años de espaldas al mar. Yo no. Vallas, contenedores de mercancías y antiguas vías de tren no impidieron mi acceso a una existencia mediterránea. Playas de San Miquel, del Somorrostro, de la Barceloneta siempre fueron Olímpicas para mí. He escrito grandes síes en su arena, la misma en la que cayó una lágrima y varias penas fueron enterradas. Si hay luna llena se la puede perseguir hasta aquí y darle charla. Soy de sus bares y tabernas. El Absenta, el Electricidad, el Bar Leo, La Cova Fumada, El Vaso de Oro… Mientras duren son la mejor opción para tomar la última o para desayunar.
Último. Soy devota de una fuente, la dedicada a la bailaora Carmen Amaya. En 1959, Rafael Solanic esculpió 5 ángeles gitanos como tributo de la Barceloneta a esta hembra fenomenal. En medio del bullicio, este rincón remansa silencios y sabidurías. Que una mujer puede vivir con una enfermedad, ser gitana y menuda pero convertir su cuerpo en arte, hacerse universal y llegar a ser grande como los grandes, inmensa como el mar que la vio nacer.
Esta pequeña Barcelona enseña lo relativo de las magnitudes. Es Malecón habanero, Plaza del Comercio lisboeta, Picadilly Circus londinense o plaza de Santa Ana madrileña. Vecinos, domingueros, turistas… en mi barrio fetiche de sal y sol, pueden imaginar que no están en la ciudad. Casi siempre que echo a andar acabo en su orilla.”

Susu / Retrat #157

IMG_0462

“Hay recuerdos que en un instante te hacen sonreír y en otro te hacen llorar. Es la fina frontera entre lo verdaderamente importante y lo nimio. Esa fragilidad que no es más que la fragilidad del alma humana demuestra que a menudo las cosas más banales son en realidad las más trascendentales. Todo lo cotidiano; los olores y sabores, los lugares que frecuentamos, la buena compañía, los cuentos y canciones, levantarse pronto e ir a coger agua a la fuente, el camino al colegio acompañados de la perra, los desayunos a toda prisa porque una vez más se te pegaron las sábanas, las dulces y relajadas meriendas de camino al parque, los benditos helados del mes de agosto, la castañas y boniatos del otoño y el chocolate caliente del invierno.
En menos de un suspiro tus hijos crecen y te miran desde arriba, y te quedas a solas con todos esos recuerdos, olores y sabores, con todas esas buenas intenciones que tal vez nunca llegaron a cuajar del todo porque cada niño es un mundo y son ellos los que al final eligen.
Las callejuelas y placitas de Gràcia son testigos mudos de muchas de nuestras vivencias. Una vida llena de momentos hermosos que a veces me han dejado en el paladar un cierto sabor agridulce.”