Mònica / Retrat #90

img_9359

“Primavera. Estiu. Tardor. Hivern. Ens movem, avancem. Com si de fulles al vent es tractés, anem i venim, passem amb més força o menys, deixant moments enrere i veient els que van arribant. Ens movem per sentir-nos vius, per sentir que explorem i descobrim. El temps passa i no el podem deixar escapar. A voltes, respirem sense ser conscients de l’ara, sense poder parar a pensar. Tanmateix, hi ha estones i llocs que sense saber ben bé el per què, et conviden a meditar, entre una remor que mou aquesta caos ple de confusió. Hi ha un lloc a Barcelona que sempre em recorda i transmet aquest brogit ple de neguit i inquietud. La inquietud d’aprendre, les ganes de descobrir, l’instint de provar, de llençar-t’hi, però també la por de fracassar, el dubte constant per saber cap on vas i si ho estàs fent bé. Entre preguntes i respostes vas tirant endavant, vas fent camí, mica en mica, gairebé sense descans. Tanmateix, hi ha estones que et permeten analitzar tot allò que has viscut i prefereixes oblidar, allò que mai has tingut i no saps ni per on començar, aquells moments feliços que et voldries emportar per si t’haguessis de refugiar. Tots necessitem un lloc on tornar, un espai on sentir-te protegit i estimat, malgrat tenir el deliri de volar.
Les estones passades esperant la Hispano Igualadina a la parada de Maria Cristina a Barcelona em recorden aquesta antítesis de la vida. Un lloc on connecta allò desconegut amb la teva zona de confort. La tornada a la ciutat on vas néixer, un lloc que per una banda, et dona la calma i tranquil·litat que potser necessites, però també et pot submergir, i fins i tot ofegar, en la seva bombolla de raonaments clàssics i una mica antiquats. És un punt de trobada, d’inicis i finals. Per un costat, una corda et lliga a la Catalunya interior, a la ciutat on vas créixer. L’altre t’allibera cap al món. Tots necessitem tornar al niu, a trobar el seu caliu, però Barcelona et desconnecta del llastre de les ‘tafaneries de poble’. És un lloc necessari per a respirar. Allà, el ritme és frenètic i a la vegada insegur i desafiant. La parada d’autobús de Maria Cristina a Barcelona representa aquest embolic d’idees, preguntes, sentiments, projectes, somnis i pors. És un lloc on tot hi és representat. Un lloc ple d’emocions, les quals moltes vegades has volgut deixar aparcades entre l’anonimat de la gran ciutat. Un lloc molt significatiu per una noia igualadina que sempre li ha agradat viatjar i explorar.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s