Pep / Retrat #142

IMG_8979

“Ara desborda imaginació per tots els seus porus, però quan el meu fill era molt petit tenia dificultats amb el joc simbòlic. Sabia jugar amb unes mecàniques molt precises, però no era capaç d’imaginar un relat que transcendís unes normes bàsiques. A això s’hi sumava que era un nen molt i molt prudent, fins al punt que demanava permís per a qualsevol acció física. Així que ens dedicàvem a anar a parcs de tot Barcelona i em servia de tots els elements que tenia a l’abast per estimular-lo a imaginar històries de tot tipus. Un dia, vam anar al Parc de les Aigües, que tenim molt a prop de casa, i es va quedar absolutament bocabadat en veure un vell arbre que hi ha just al costat d’un dels seus accessos. La sola visió d’aquella simfonia d’arrels i branques el va inspirar a inventar-se una història sobre una estació de trens que, sense que ningú no ho sàpigues, distribuïa les comunicacions d’un món en miniatura. Des d’aquell dia, no només es va convertir en un dels nostres espais de joc recurrents, sinó que també es va erigir en escenari de grans aventures que, dia rere dia, s’anaven tornant més matisades i imaginatives. També va ser, després de tres o quatre visites, el primer arbre que es va atrevir a pujar. Ara, uns quants anys després, continua sent un dels nostres destins habituals. Per imaginar-hi històries, sí, i també per donar-li les gràcies. És, i continuarà essent, com un membre de la família.”

Kathy / Retrat #141

IMG_6485

“Des que visc a Barcelona, el barri de Gràcia sempre m’ha cridat l’atenció. Ara que hi visc, m’agrada passar algun vespre en una terrasseta de la la plaça del Diamant o de la plaça de la Virreina i observar la vida que hi ha i el munt de gent diferent que s’hi troba. Per mi és un moment especial estar allà i sentir-me com en una bombolla que ha sortit per un moment de la rapidesa i la urgència magnètica de la ciutat i que està des de fora observant-la amb tranquil.litat.”

Carla / Retrat #140

IMG_8417

“Sembla que sempre m’estigui esperant per acollir-me amb tendresa, per abraçar-me, per dir-me allò que diuen els pares i les mares de “aquí no et passarà res, tot està bé”. Així és Barcelona, com una mare que tot t’ho perdona i que sempre te la casa a punt, una riatlla per rebre’t a la tornada o bé, si és necessari, l’espatlla per consolar-te.
Després d’uns anys a Madrid he tornat a casa. Sí, Barcelona és casa. Aquí he crescut, he madurat, he ballat fins que ha sortit el sol, he après que això de la vida no és una broma i s’ha d’agafar amb ganes, he fet amics i m’he enamorat. També he plorat, he perdut persones que estimava i m’he desenamorat… però ella sempre estava al meu costat per fer-me entendre que tot està bé. Ella, tan femenina, tan ordenada, tan elegant. Barcelona és una senyora. Una senyora com cal.”

Cris / Retrat #139

IMG_7842

“Barcelona té mil racons que hauria pogut escollir. Barcelona és màgica. Està viva. És un descobrir constant. Però m’he decantat pel Born. Ple de racons, restaurants, bars, botigues i places. Durant molts anys, cada dijous, venia amb la Miriam, una amiga. Tots els vespres a sopar, passejar i pendre alguna cosa. A descubrir nous restaurants. Llocs diferents, “xulus”, originals. Ens encantava. Després de sopar feiem un tomb. I ens perdiem pels carrers. “Osti mira quin lloc més guapo. La setmana que ve, venim aquí.” Llocs amb llumetes, espelmes, bona música. Bon menjar. Parlàvem dels nostres problemes, inquietuds, somnis, projectes. El món s’aturava. Sempre coneixíem gent diferent. M’agrada conèixer gent. Hi ha persones molt interessants pel món. I a Barcelona n’hi ha una bona representació. Xerrar amb desconeguts que al cap d’una estona ja són com coneguts (bravo). Gent oberta. Desperta. Divertida. Flexible. Gent que sap escoltar. Divertirse. Fluir. De tant en tant hi torno. Sola o acompanyada (és igual). I torno a perdrem i a descobrir llocs. I penso… “mira, aquí vindré”. El meu cosí hi té un restaurant on m’agrada anar. I on amb la família, algún cop, ens hem reunit.
No deixeu mai de ser curiosos. Estar obert i receptiu fa que visquis situacions extraordinàries.”

Raimon / Retrat #138

IMG_6831

“He pensado en que rincón de Barcelona recuerdo con más intensidad, y la verdad es que el primer recuerdo que he visualizado, ha sido la Estación de Francia, porque como Leridano y también ferroviario desde que tenía dieciséis años, fue el lugar donde llegué por primera vez a esta Ciudad, y me impresionaron sus dimensiones y las miles de historias que imaginaba que habían pasado debajo de esa majestuosa marquesina que enmarca el tránsito de las personas que cogían y cogen el tren, muchos de ellos en busca de cumplir sus sueños, o para encontrarse con el amor de su vida.
Es muy posible que mi pasión por la fotografía, en cierta forma, tenga como origen esa visualización de historias que ahora quiero recoger con mi cámara, para mostrarlas a esas personas que aman hacer eternos los instantes.”

Eva / Retrat #137

IMG_6981

“…Giro el cap i passejo la mirada per la Plaça de la Concòrdia. Per un instant la llum es torna més blanca, d’un sol d’hivern que s’esforça però no escalfa. Ja no noto l’ardent l’esglaó de pedra en el que seiem, he saltat uns anys enrere. Fa una mica de vent fred, aprimo els ulls. Les fulles dels plataners caigudes semblen la brossa d’una escombra imaginaria, arrossegant-se d’un costat a l’altra. El soroll de les rodes d’un cotxe sobre les llambordes velles es barreja amb les converses dels que compren el diari, amb l’udol de la porta vidriada de la pastisseria, amb el paper que arruga la floristeria per guarnir un ram… i per sobre de tots ells, les rialles i els xisclets d’eufòria d’una munió de nens que corren disfressats. És Carnestoltes i, al Centre cívic de Can Déu hi ha festa grossa.
Una papallona vola per la Plaça, té 5 anys. Du un tutú vermell de tul, curt, rígid, amb ales de colors, i antenetes purpurina; l’atrezzo d’un festival de ballet que ha aprofitat per l’ocasió. Persegueix les fulles de puntetes, movent els braços, inclinant-los a cada revolt que dibuixa. Taral·leja alguna cançó que s’interromp amb instruccions que llença a les fulles que s’escapen. S’ajup per agafar-ne ara una, ara un altre. Cada cop que o fa arrossega la part de darrere del tutú pel terra llis i gastat de pedra fosca, l’avia ho veu des de la barana de l’església sospira tendrament, resigna. Cull les fulles i se les amaga entre les mil capes del tutú. Quan en té moltes, els hi ensenya orgullosa al nen Peter Pan i les princeses. S’engresquen, i com més se’n posen entre l’anorac i la disfressa més criden d’emoció.
Sóc jo de petita…un dels tants records que m’inspira aquest racó de la ciutat. Records entranyables de rams, bodes, batejos, jocs, curiositats… Mentre els revisc els ulls em topen amb una façana, la d’una de les cases antigues que vesteixen la plaça. I aquesta no forma part d’un record, sinó d’un somni, el de rehabilitar-la, poder-hi viure i generar més records en aquest racó de Barcelona.”

Marina / Retrat #136

IMG_7640-2

“El meu lloc preferit de Barcelona… En tinc molts, però suposo que sento debilitat per la Barceloneta. Jo sóc de Nou Barris però quan era petita sempre estava amb la meva àvia que vivia aquí. Té una alegria especial, no se ben bé com descriure-ho. Crec que és el mar. Quan sento les onades sé que tot està en ordre. Sempre que tinc un dia complicat baixo una estoneta, miro les onades, els hi explico el meu problema i sembla que em diguin: “Apa, Marina que tampoc és per tant” i llavors sento que era una xorrada i pujo a casa. El poder de la natura! Visc aquí fa uns 14 anys i m’agrada la llibertat que es respira. Hi ha una pel.lícula de Joan Potau que es diu “No respires: el amor está en el aire” i està rodada a la Barceloneta. Parla d’un barri a on la gent viu amb poc espai i intimitat. Un lloc a on tothom es coneix, però respecta la bogeria del veí. Suposo que m´agrada aquesta anarquía de sortir de qualsevol manera vestida al carrer i de barallar-me amb una àvia a la cua del pà perquè intenta colar-se. Diu que no m’ha vist i jo li dic que és difícil, perquè medeixo 1,80cm.
Especialment m’agraden els terrats. Són com un espai aeri de descans. Pots veure la vida de la gent sense parets. Els terrats són meravellosos. Veus quan estenen la roba i com són els llençols del veí. Una parella enamorada fent el café, la dona que prefereix prendre el sol allà sola o un altre fent bricolatge. Em mostren troços de vida i això m´apassiona.
Per cert, saps com es diu també el barri de la Barceloneta? Barri de l’Òstia. Aquí ho deixo.”