Susu / Retrat #157

IMG_0462

“Hay recuerdos que en un instante te hacen sonreír y en otro te hacen llorar. Es la fina frontera entre lo verdaderamente importante y lo nimio. Esa fragilidad que no es más que la fragilidad del alma humana demuestra que a menudo las cosas más banales son en realidad las más trascendentales. Todo lo cotidiano; los olores y sabores, los lugares que frecuentamos, la buena compañía, los cuentos y canciones, levantarse pronto e ir a coger agua a la fuente, el camino al colegio acompañados de la perra, los desayunos a toda prisa porque una vez más se te pegaron las sábanas, las dulces y relajadas meriendas de camino al parque, los benditos helados del mes de agosto, la castañas y boniatos del otoño y el chocolate caliente del invierno.
En menos de un suspiro tus hijos crecen y te miran desde arriba, y te quedas a solas con todos esos recuerdos, olores y sabores, con todas esas buenas intenciones que tal vez nunca llegaron a cuajar del todo porque cada niño es un mundo y son ellos los que al final eligen.
Las callejuelas y placitas de Gràcia son testigos mudos de muchas de nuestras vivencias. Una vida llena de momentos hermosos que a veces me han dejado en el paladar un cierto sabor agridulce.”

Àlex / Retrat #156

IMG_0341

“Ara se’l coneix com “Triangle Freak”, però fa anys era el lloc on veníem els amics a passar l’estona comprant còmics, xerrant amb els llibreters i elucubrant sobre el futur dels nostres personatges favorits. Descobrir aquesta zona fa uns 30 anys va ser un canvi substancial per la meva addicció. De comprar còmics al quiosc del barri, a trobar unes botigues on ho tenia tot. Números antics, col·leccions senceres, el paradís. Entre aquell descobriment i anar-hi amb els companys de l’escola Joso, la part baixa del passeig de Sant Joan es va convertir en la meva part favorita de Barcelona.
Ara, la llibreria Gigamesh representa tot això. Un lloc on trobar-me amb amics, comprar còmics, rebre recomanacions literàries, assistir o fer presentacions i actes entre companys de gremi i passar l’estona quan no tinc res a fer i hi soc a la vora. El paradís sobre la terra.”

Vanessa / Retrat #154

IMG_0055

“”Escull un lloc de Barcelona que sigui especial per tu, escriu-ne el per què i et faré una foto allà”, em va dir un dia el Cesc. Són tants els llocs especials per mi a Barcelona, la història de tota una vida. No sabia per quin decidir-me, i la foto es va anar posposant i posposant. Després de l’atemptat del 17 d’agost, encara amb el cor encongit, ho vaig tenir clar. “Cesc, vull que la meva foto sigui a la Rambla, encara que potser surto plorant”, li vaig dir. “Potser surt borrosa perquè qui plora sóc jo”, em va respondre. Així que aquesta foto és el nostre petit homenatge a aquesta meravellosa ciutat, al que va passar aquell fatídic dia, a les víctimes i als seus familiars i amics. No ens deixarem vèncer, la nostra seguirà sent una ciutat acollidora, respectuosa, oberta i poderosa; perquè la seva gent és solidària, tolerant i forta. Jo no vull tenir por, no tinguem por, siguem valents i mirem endavant. Tots som víctimes d’alguna manera. Fomentem i impulsem entre tots l’educació de base, la igualtat, el respecte, l’amor i la pau. Diguem NO a la violència, com sempre hem fet, perquè la violència ens fa mal i ens fa patir a tots. Visca Barcelona, visca Catalunya i visca la nostra preciosa Rambla de les Flors, que sempre seguirà oferint flors- símbol d’amor i pau- a tot el món.”

Òscar / Retrat #153

IMG_0269-2

“(Plaça Concòrdia) còmplice de la meva vida, plaça que m’ha vist créixer, riure, plorar, córrer, saltar, conversar, discutir fins i tot estimar i deixar d’estimar… Per un motiu o altra, cada dia passo per ella i encara després de tants anys quan sóc aquí, fa que revisqui algun que altre secret de la meva vida. Plaça amb dues cares, al matí lloc de reflexió i tranquil·litat, només interrompuda pel repicar de les campanes de l’església del Remei. A la tarda es desborda d’energia generada pels nens que en sortir de classe fan servir la Concòrdia per reunir-se i compartir les seves millors gestes del dia, nens que es converteixen en miralls on els seus pares es veuen anys enrera. En ella hi ha la casa Can Deu, convertida en centre cívic. Aquí és on vaig tenir els meus inicis en el món de la moda. Em vaig apuntar a un curs titulat: Aprèn a fer les teves pròpies peces de roba; vaig compartir experiències amb la carnissera de la plaça, la quiosquera, perruquera, etc …., aquí és on vaig confirmar la meva gran passió pel món de la moda.”

Mònica / Retrat #152

IMG_0010“L’espai que trio és Montjuïc. És un dels llocs on pràcticament sempre que hi he anat ha estat per passar una bona estona. Al capdavant de les experiències viscudes, per l’emoció personal, hi posaria el primer concert de Bryan Adams que vaig anar. Va ser l’any 2003, quan tenia 18 anys. Hi vaig anar amb la meva germana, a qui haig d’agrair haver-me descobert aquest artista. Després d’escoltar-lo hores i hores a l’habitació de casa els pares, per fi el vaig poder veure en directe i cantar com boja el “Summer of 69’”. Un parell de concerts més que també em venen al cap són el de l’Homenatge a Carles Sabater de l’any 1999, en aquesta ocasió amb un punt de tristesa, i el del retorn de Sopa de Cabra, envoltat de nostàlgia. A Montjuïc també hi vaig viure els Jocs Paralímpics l’any 1992, on vaig al·lucinar amb l’estadi mentre em quedava parada amb les proves d’atletisme. Anys després, ben a prop, a l’avinguda Maria Cristina, vaig córrer la meva primera cursa: la cursa de la Dona. I ho vaig fer sota un diluvi espectacular que encara va fer més èpic el recorregut. I finalment va ser la zona on vaig acabar l’examen pràctic de cotxe, que vaig aprovar a la primera i també em va fer feliç.”

 

Nicoletta / Retrat #151

IMG_9823

“Me gusta la estatua de Colón. Me gusta porque parece que me diga: mira, mira allí lejos, en el horizonte está una tierra estraña, una tierra aun por conocer. Para mi la estatua representa las ganas de ir más lejos, de conocer terreno desconocido, y además mira hacia el mar. Y el mar para mi es (desde siempre) un bálsamo para el alma y el corazón. Tal vez porque soy suiza, y el mar lo tengo tan lejos. Soy más yo cuando estoy cerca del mar.”

Sandra / Retrat #150

IMG_9217

“Espai i temps. Barceloneta, 2003. Davant dels cubs… converses amb amics després de navegar (complets desconeguts als que només ens unien les onades, la sal i els dies de vent…i, això sí, la mateixa sensibilitat i passió pel mar i per aquest estil de vida… i que després, al llarg dels anys, esdevindràn alguns d’ells imprescindibles). Àlex, Nico, Arturo, Max, Carlo, Soren, David, Isra, Romeo, Manu, Marc… La meva germana i jo. Quan la Box encara eraLa Wind (i encara no existia el SUP). Quan el millor caviar del món eran les piadines que feien el Diego i L’Emil després de les nostres jornades de windsurf (bé, jo mai he passat de ser una beginner amb això del wind… -això sí, una enthusiastic beginner que consti- i que de ganes li fotia un rato… ). Quan filosofàvem sobre la vida, i en realitat sobre qualsevol xorrada, als cubs, amb un parell de birres (i un parell de porros). Quan somiàvem amb viatjes d’aigua perfectes (Essaouira, Tarifa, Fuerte…). Quan encara tocàvem la guitarra i no l’ukelele. Quan improvitzàvem aquelles tardes que acabaven en mítiques matinades i ens deixavem portar… adrenalina descarregada, relax físic, pau mental… nits rodones on ens perdíem… i ens retrobàvem… i tot fluïa… sense pressa, en pau, oberts, expectants… Una època ben bonica plena de records encara més bonics.
Be water my friend… i a gaudir!”