Jordi / Retrat #149

IMG_9757

“Plou. Se m’acosta una persona i em pregunta “tens foc?”, i jo li responc “no fumo”. L’encontre és fortuït i em deixa una sensació de soledat quan s’esvaeix. Mentrestant intento retindre a la retina l’instant que he viscut. Per mi dibuixar aquesta presència és fonamental. M’agradaria que tot el que faig tingués aquesta immediatesa i falta de transcendència. Això m’ho va ensenyar Juan Muñoz mentre em repetia “has visto lo que es el arte?”, i jo tímidament li deia que sí. Era l’any 1997 a Madrid. Sabia que aquesta era una declaració de principis. A partir d’allí, em dedicaria a l’art amb totes les meves forces. Ja l’últim dia vaig gosar comentar l’obra que tenia en el Palacio de Velázquez. Li vaig dir que el fet d’apreciar-la des d’un balcó em recordava les arquitectures feixistes, on el dictador Hitler es dirigia a la massa. “Coño, tienes cabeza!”, em va respondre. Des de llavors miro amb intensitat i retinc cada instant per aturar el temps.”

[“Una habitación donde siempre llueve” és obra de Juan Muñoz]

Dàlia / Retrat #148

IMG_9524

“Passejar-me per l’antic Hospital de Sant Pau és com fer un salt en el temps i recórrer els racons més dissemblants de la meva vida.
Vaig néixer aquí, i com que els meus pares hi treballaven, vaig anar a la guarderia de l’hospital. Quan teniem festa a l’escola i als meus pares els hi tocava fer guàrdia, els esperàvem a fora amb el meu germà, jugant a fet i amagar al bosc de davant el seu pavelló. Quan em vaig fer més gran, cada divendres anava a dinar amb la meva mare al menjador dels treballadors.
Si tanco els ulls, encara puc recórrer els passadissos subterrànis que comunicaven sales i edificis de l’antic hospital. Al cap i a la fi, són com els corredors de la meva memòria, llargs i enrevessats.
Tinc records de malalties, visites rutinàries amb els metges de tota la vida, algun ingrés inoportú i estades a urgències que amb els anys he anat relativitzant. Caminar per aquests jardins em remonta a les meves primeres feines, com a administrativa o com a telefonista per treure’m uns diners extres mentre estudiava.
En definitiva, Sant Pau ha estat l’escenari de molts capítols de la meva història. I el que queda per venir.”

Chema / Retrat #147

IMG_9651

“[Senyors passatgers, els parla el comandant. Estem a punt d’iniciar la maniobra d’aproximació a l’aeroport internacional de Barcelona El Prat on aterrarem d’aquí aproximadament 15 minuts…] I miro per la finestra per veure Barcelona. Mirar-la des de dalt del cel em provoca alegria i fascinació a la vegada. M’encanta aquesta sensació de veure-la aproximar, de gaudir de cada detall, de mirar de descobrir els carrers principals. És un moment de molta felicitat semblant a escoltar una cançó que m’agrada molt .
Pujo al mític avió vermell del Tibidabo. Un avió que vola a 512 metres d’altura i que recrea en mi aquesta sensació… una sensació experimentada en la meva infància. Quan hi pujo penso amb la Madronita. M’ho explica una gran amiga i em diu que les imatges que feia semblen de la revista Vogue.
Pujo a l’avió amb la il·lusió que em portarà a una ciutat plena d’estímuls per a la meva ment. Plena de moda i de collarets que em permetin volar més alt. Quan aterri de nou a Barcelona portaré noves idees per fer nous collarets i miraré per la finestra. Els lluiré en cada una de les fotos que em faci. Com la Madronita…
[Esperem hagin tingut un vol agradable. Desitgem una bona estada a Barcelona.]”

Lídia / Retrat #146

IMG_9229

“Tota sortida del sol importa, tota nit és necessària quan parlem de ser els millors. Em demanes un carrer, un record… moments infinits sense revers ni costures. Tota sortida del sol importa, tota nit és necessària, tot carrer és inoblidable y cada racó màgic; quan parlem de ser els millors volem que els instants es tornin infinits. La ciutat de les il·lusions, de les passejades inacavables fugint d’una mateixa i de les nits en dansa jugant a ser valenta. Ciutat d’il·lusions i frustracions… matinades plenes incapaces de despendre’s de la nostra ignorància i perspicàcia. Sense culpables amb horaris impossibles, amb sorolls que giren en espiral, cap a dintre, amb la estúpida responsabilitat davant els desitjos d’uns altres… d’una mateixa… d’un mateix. Seguint el dibuix de les flors, irremeiablement, et perds… allà on cada racó és màgic i cada carrer inoblidable. La plaça del Rei, feta amb el silenci de la pedra, és un de tants racons…un refugi de fa temps… on fugir-me i escoltar-me en un passat on estava cansada i arrossegava sempre els peus. Futur no tornis a parlar del després.”

Gerard / Retrat #145

IMG_8723

“Aquesta taula del bar ‘El Velódromo’ sempre serà especial per a mi. Aquí, a la meva estimada Barcelona, i en aquest bar encantador i popular de l’eixample, dos persones molt veteranes que en saben una estona llarga de ràdio, em van donar una gran oportunitat per créixer professionalment. Així doncs, una petita taula, que està col•locada ben a prop de la porta d’entrada (o de sortida) i que no té cap més pretensió a la vida que aguantar plats i copes, m’emociona cada vegada que l’observo.
Viure i treballar a Barcelona és increïble. Hi porto gairebé una dècada. Adoro les ciutats grans, les que no et trobes gent coneguda pel carrer: la gent camina ràpida, amb els auriculars a les orelles o consultant el whatsapp, sense xafardejar. Cadascú a lo seu. No canviaria aquesta sensació d’intimitat barrejada amb la multitud per res del món. És el que més m’atreu de Barcelona. La invisibilitat que el dóna a cada moment. Això, i que si mires ben fixament en l’horitzó, hi pots veure Lleida .

Marisa / Retrat #144

IMG_8937

“Malgrat ho intentàvem no hi havia manera de quedar en un altre lloc que no fos el bar Versalles, un lloc emblemàtic al barri de Sant Andreu del Palomar, el meu barri.
Aquest punt de trobada situat a la plaça del Comerç i amb més d’un segle d’història m’atrapava i no em deixava fugir cada cop que hi entrava. Es convertia en un moment màgic de converses, secrets i emocions amb amics i amigues mentre el Pere, el propietari, es passejava pel local i xerrava amb els clients. Una altra cervesa si us plau! Quina alegria.
Pel Versalles han passat polítics, personatges de l’àmbit social i cultural i ha servit d’inspiració a guionistes de sèries com “El Cor de la Ciutat”. Qui no recorda el “bar Peris”?
Arriba el cap de setmana i no perdono el vermut ni les nits a la sala de sota. És quan descobreixes que la Barcelona que ens agrada segueix viva. La vida del poble de Sant Andreu en un bar: El Versa.”

Roser / Retrat #143

IMG_8810

“Em paro a l’entrada del teatre del Liceu; cap altre teatre dels que he trepitjat te més llum i esplendor que ell… tanco els ulls i recordo com vaig començar a pujar les escales de fusta antigues i sorolloses del costat per anar al conservatori. Amb els meus 17 anys i sortint d’un poble diminut, em trobava enmig de la ciutat on tot és possible. Cap altre lloc seria millor per anar-hi amb el meu violí i les meves ganes d’aprendre. Allí estava, estudiant cada dia dins una de les seves aules, de parets que expliquen mil i una històries i d’olor de música i somnis; tots els que havíem passat per allà teníem els nostres… Jo, després de viure-hi 5 anys, em trobo al mateix lloc, amb els ulls tancats, amb un somriure als llavis fins que en Cesc em demana que els obri, i aquí és on la màgia s’apodera del moment i just per darrera seu, passa el meu primer professor de violí que amb els seus ulls d’un blau potent em miren sorpresos i dubten, dubten molt… No vaig poder dir res… Jo no en tenia cap de dubte, la vida i aquesta foto m’han regalat un instant preciós… d’aquells tant irrepetibles.”