Jordi / Retrat #135

IMG_7479-6

“De les moltes Barcelones possibles he escollit una ubicació sovint desconeguda. Uneix el món personal i professional perquè la nostra vida digital ja abraça els àmbits de l’oci, la cultura i la formació. És un d’aquells entorns on quan hi accedeixes perds la noció d’espai i de temps. Ocupa tot l’interior d’una antiga capella que acull físicament i potser també simbòlicament la nova religió de la virtualitat i els nous déus que viuen al núvol. Es tracta de la supercomputadora MareNostrum del Barcelona Supercomputing Center, el superordinador més potent de l’Estat i el tercer d’Europa. És capaç de fer més de 11.000 bilions d’operacions cada segon per a la investigació i l’anàlisi de gran quantitats de dades de àmbits diversos. La gestió del bigdata i, en concret, el Learning Analytics, podrà facilitar-nos la millora dels processos de l’aprenentatge social i personalitzat, un dels grans reptes que els educadors en un món on dades, pantalles i xarxes ens ajuden a sentir a prop les persones estimades, a gestionar el nostre temps, a aprendre un idioma, a tocar un instrument, a crear bellesa, a transformar la societat, a ajudar els altres… en definitiva a ser més humans.”

Rosa / Retrat #134

IMG_6732

“Vaig conèixer aquesta avinguda (Francesc Cambó) l’any 98, i el destí va voler que hi tornés de manera recurrent durant el 2000 i 2001. En aquella època estudiava a una escola de negocis que hi havia al costat de l’avinguda, acabava de finalitzar la carrera, creia en el FUTUR així, en majúscules, i la ciutat de Barcelona per mi era un lloc enorme i jo molt petita. Mai he viscut a Barcelona, però sempre he vingut a estudiar i treballar i moltes vegades em sentia com la noia de poble, d’arrels andaluses, que mai encaixaria del tot. Ara, quan torno, em sento més gran, i la ciutat més petita, però igual de bonica o més. Ara sí que em sembla quelcom al meu abast. Aquest lloc ha evolucionat, és molt diferent de com era. Els ideals que tenia llavors també. Ara gaudeixo d’aquesta avinguda com si fos un racó millorat de la meva memòria. És un espai que sempre té un costat fosc, i l’altra rep unes quantes hores de sol al dia, com tothom, no?”

Ana / Retrat #133

IMG_6154

“Plaza Catalunya para mi es el centro del epicentro …
Este lugar me es importante en una primera etapa de mi vida en Barcelona, porque era el lugar de encuentro con un amigo que me producía mucha alegría.. Al llegar a un país y a una ciudad desconocida, los amigos que haces forman parte de la familia que eliges. En esos tiempos era difícil, muchos de ellos estaban de paso en esta ciudad, solo un tiempo reducido y me sentía un punto blanco en un manto blanco…
Cada encuentro con él en la plaza era una gozada, un contarnos secretos, un abrazo profundo, una sonrisa y el comienzo de un paseo confidente. Ahora a Barcelona ya la hice mi ciudad, la elijo cada día y me enamora a cada instante. Si… es así… me siento que aquí pertenezco.
Me han acogido muy bien, soy feliz, me gusta seguir descubriéndola…”

Tanit / Retrat #132

IMG_5851

“Hi estic d’acord, un hospital no és la millor elecció amb la varietat d’espais meravellosos que pots trobar a Barcelona, però la meva historia acaba i comença (si, per aquest ordre) a l’Hospital Clínic de Barcelona.
Vaig “aterrar” dins d´aquests murs quan vaig complir 18 anys, quan ja era “adulta” i ja no podien fer res més per a mi a l’Hospital Sant Joan de Déu. Aquí he plorat, m’he indignat, he cridat, m’he enfadat amb la vida però també n’he tret mil i una vivències genials que si no hagués estat malalta no les hagués pogut experimentar. De fet, “gràcies” a les meves “aventures hospitalàries” vaig treure la força per començar a dedicar-me a allò que volia ser de gran: escriptora.
A l’hospital Clínic és on es van acabar els meus mals sons i on va començar una nova vida per a mi després de dures i llargues batalles. El meu primer llibre, titulat “A veces puta y otras maravillosa”, havia de parlar del lloc on he viscut molts mesos de la meva vida, molts alts i baixos i moltes lliçons que no oblidaré mai, tant si com si. Aquest llibre, amb pròleg de Manel Fuentes, que tantes vegades ha col.laborat amb les esbojarrades causes que li he proposat, i amb portada de Conrad Roset, narra totes les meves peripècies, aventures i desventures des de que em van diagnosticar la malaltia de Crohn, i com no podia ser d´altra manera, ja que ell ha format part de la meva vida, l’Hospital Clínic i el seu personal també formen part d´aquestes pàgines, i no només això, sinó que un euro de cada exemplar va destinat a l’hospital per a la investigació de nous tractaments per les malalties inflamatòries intestinals.
“A veces puta y otras maravillosa”, així és com defineixo a la vida. I és que amb només 9 anys vaig haver de començar a lluitar contra la malaltia de Crohn, la meva eterna companya, que tantes batalles m’ha guanyat però que tant m’ha ensenyat. Les males situacions m’han permès poder veure les coses des d’un altre prisma i si no m’han agradat les he pintat d’un altre color. He plantat cara a la mort i l’he trepitjat amb els meus talons més alts durant totes les nits de festa en les que celebrava que la vida m’estima, perquè encara que m’hagi sentit traïda moltes vegades per ella, també l’estimo. “Estimes tant a la vida que ella t’estima a tu”.”

Mi Hoa / Retrat #131

IMG_6645-2

“(Sólo el mar es infinito.
Ni las dudas, ni el temor.
Ni las penas, ni el dolor.
Ni el sosiego, ni el amor.
Sólo el mar es infinito.)

Vengo aquí cuando se me olvida qué es lo importante. Cuando confundo ego y necesidad. Cuando mis límites se mezclan. Cuando me pierdo. Cuando se tambalea el “equilibrio mínimo de seguridad”.
Vuelvo aquí a buscarme. A ser zarandeada.
Casi siempre encuentro lo que anhelo. Sólo porque lo busco…
Aquí en el mar lo encuentro, sí. Y no es que el mar tenga respuestas, es la paz que en el fondo me brinda su inmensidad y su luz.
Y me siento. Y contemplo. Y respiro.
Una pausa, -o una mini pausa- puede ser suficiente para conectar de nuevo. Conectar con la esencia. Con lo real, con lo bonito y lo no tanto, con lo invisible. Con lo doloroso. Con lo que disturba y te mantiene activo, despierto.
Cierro los ojos y gracias al ruido, a las otras voces, a los niños jugando, al sudor propio y al ajeno, a la sonrisa de una hija, y hasta a los sabios ancianos barcelonetenses del CNAB, miro mejor, y vuelvo a enfocar. ¡Con “suerte” a veces hasta encuentro la inspiración! Así.. sin más.
La Barceloneta es especial.
En la playa de la Barceloneta veo vida. Veo esperanza, veo hasta un horizonte. Hay Raíces.
También hay turistas, ¿y qué?
El océano en una gota, ¿no?
No soy yo. Es su gente.
No soy yo. Y sí lo soy.
No soy yo. Es en lo que me convierto viniendo aquí.”

Mercè / Retrat #130

IMG_6013

“Sóc filla de Manresa però la meva vida ha crescut a la ciutat Comtal. El meu cor planeja constantment sobre les estimades muntanyes de Montserrat. No m’imagino la vida sense escriure, viatjar, cantar i sense la música. Sóc cinèfila empedreïda i feliç amb les meves relacions socials, però caminar per a mi, és la llibertat absoluta. Les meves escapades per Collserola són magnífiques. M’agrada descobrir els racons d’aquesta gran serra que s’alça com a talaia de la gran àrea metropolitana que l’envolta. Gaudeixo dels grans moments en què només escolto el silenci i el cruixir dels meus passos en caminar per la seva infinitat de corriols, camins i turons. Gaudeixo en descobrir la gran quantitat de vegetació i les seves fonts d’aigua fresca, que han estat testimoni de molts anys d’història. Gaudeixo en veure la imponent Barcelona als meus peus en un matí net i aclarit amb un cel blau intens o rogenc en caure la tarda, sobretot els dies d’estiu i sempre, amb el seu mar al fons, acolorint la imatge, i perquè no, gaudeixo en donar el bon dia a les persones que es creuen en el meu camí i que amb tota seguretat, seran tan feliços com jo.”

Mireia / Retrat #129

IMG_6359

“¿Quién soy yo? Sigo siendo la misma. Esa rubia loca y risueña de la que un día, sin querer, te enamoraste a primera risa, sí, como en las películas. Esa mujer por la que cerraste los ojos y te dejaste llevar, saltando sin paracaidas a un inmenso vacío, sin pensar en consecuencias, orillas, ataduras o armaduras. Sí, como en las películas. Esa mujer por la que volviste a tus 15 años, con risas tontas, palabras cursis, mensajes de papel, paseos a escondidas y miradas de amor adolescente y complicidad infinita. Miradas en las que sobraban las palabras y desaparecía el mundo alrededor. Sí, como en las películas.
¿Y quién soy yo ahora? La misma sonrisa, el mismo corazón, la misma inquietud y las mismas ganas de soñar con un final feliz, sí, como en casi todas las películas.
Me he transportado a esta pequeña plaza del barrio de Gracia donde, disimulada y cautelosa, Ana Frank observa quien entra y sale del CAT de Barcelona. Porque ella fue testigo de ese primer instante en que todo mi mundo cambió para siempre.”